diari pervers, final. nois, em desconnecto temporalment  

fanalet22 54F
12 posts
4/19/2006 10:47 am

Last Read:
6/28/2006 10:25 am

diari pervers, final. nois, em desconnecto temporalment


19 Enero 2006 1:09 am
Estado de ánimo: impresionado, 79 vistas
16 de desembre de 2005

Estic fent un menú que em sembla afrodisíac: verduretes a la brasa amb allets en grans. No només ho faig perquè avui tinc una cita, sinó perquè m’he passat tota la setmana amb un tap al ventre i necessito buidar-lo abans de què arribi la nit. No em vull ni imaginar que passaria si el meu recte s’encapritxa de desemboçar-se aquesta nit enmig del sarau sexual!
A vegades em segueixo preguntant perquè trobo delit en dur una doble vida. Abans em conformava amb tenir fantasies sexuals, però amb Internet és fantàstic. Es realment meravellós disposar d’una eina que te el poder de posar en contacte desconeguts de forma discreta, que no deixa petjades ni senyals. Poder tenir sexe amb desconeguts, sense haver de donar explicacions, sense por, pel morro. Es increïble.
L’home d’aquesta nit m’agrada. De fet, m’agrada molt. Tant que m’he passat la setmana amb mal de panxa, amb cargolins i fins i tot el tap que he comentat abans. He hagut de passar les nits amb Stilnox per poder dormir una mica. Tampoc ha ajudat gaire tenir un bebè ploraner, però menys mal que compto amb un marit abnegat i colat pel seu fill. Puc assegurar que se’n cuida millor que sa mare!
Deia que l’home d’aquesta nit m’agrada molt. Després de mesos buscant un substitut per en Just, sembla que hi ha algú que em torna a posar les piles. De fet, ho descobriré aquesta nit. I no és fàcil. Amb el Just vaig descobrir el sexe amb amor. Ja és trist fer-ho a la quarantena, però més trist és no fer-ho mai, trobo. Teníem una manera de fer sexe! El primer és que mai em vaig cansar d’ell, i això ja es dir molt d’un home. No només quedàvem per fer sexe, anàvem a passejar vora el mar del Masnou o pels camins de Tavertet, a escoltar concerts de rock al Razzmataz, a espectacles de gent pirada com el Jim Rose Circus, però no marxava mai sense una fel•lació al menys. Em tenia les hormones capgirades de lloc. Per ell ho hagués deixat tot,si no fos per la maleïda hipoteca. Sempre penso que la hipoteca és el millor sistema de control social que existeix. Què ben collats que ens té a tots. Amb el Just ens teníem entre mans, o entre cuixes per ser més precisos, uns orgasmes que havíem arribat a anomenar galàctics. Venien sense buscar-los. A lo millor era el primer de la cita, però també podia ser el segon, el tercer o el quart. Sí, és cert, és que teníem cites plenes d’orgasmes. Es que no ens deslligàvem, tan punt ens enganxàvem de les llengües, anàvem encadenant abraçades, petons, nusos, gemecs i així ens passàvem les hores, fins a les quatre o les cinc de la tarda, anàvem a polvo per hora. A vegades, bé, sempre, paràvem una estona per connectar els mòbils i atendre el món. Ja se sap cóm és el món dels comercials, sempre amb el mòbil a munt i a vall. A mi, aquells orgasmes em comportaven una unió tan mística, que pensava que el tantra devia de ser allò, o si més no quelcom semblant al que sentia Santa Teresa de Les Nafres, sigui dalt del Cel.
Amb el Just havia aprés a gaudir de la capacitat de ser invisible. No vull dir que disposéssim d’una capa màgica que ens fes invisibles, sinó que gaudíem de la nostra companyia sense amagar-nos i passejàvem, menjàvem o sentíem música enmig del món, un món que desapareixia i ens deixava sols enmig de la galàxia. O sinó cóm passejar vora el mar a Calella de Palafrugell i fer-nos un petó dolç i llarguíssim sota un fanal al Port-Bó i no assabentar-se ningú? Bé, era tan fàcil com fer una escapada entre setmana al mes d’octubre. Llavors la felicitat era llogar una casa rural a Girona, fer un passeig al solet del migdia per les muralles, fer un mos al Far de Sant Sebastià, sopar en una Calella deserta i portar al Just de tornada a la casa rural fent quilòmetres i quilòmetres en el cotxe, gaudint de fer de xofer mentre ell jeia al costat amb els ulls tancats sentint “all the right reasons” de Jayhawks en el compacte.

18 de desembre

Vàrem anar al Regàs. L’efecte hagués estat el mateix que si li hagués dut amb els ulls embenats. Per a ell ha estat una nit iniciàtica. Ha descobert un món nou. Un cop a l’habitació l’he embenat els ulls. Això li ha esmorteït una mica la libido i després li ha costat mantenir una erecció. Jo ja hi estic feta a aquesta mena de reaccions i ja l’hi havia avisat. Els meus homes es desinflen en la primera cita. O bé els destrempa la meva seguretat o bé l’ús obligatori de preservatiu. Mentre es despertaven els seus sentits secundaris al no poder veure res he encés unes espelmes, uns palets d’encens i he instal•lat un lloro per sentir la música que a mi m’agrada. Quan l’he destapat els ulls s’ha trobat un cel ple d’estels i una paret mirall amb l’sky line de Barcelona amb les torres de la Mapfre en neons. Molt cursi tot plegat, però com un infant al que se li porta per primer cop a Port Aventura ha flipat molt. Hem tingut moments de tendresa i potser hauria de dir que he gaudit i tot, però en cap moment ha sortit el Mihura que jo esperava i no he pogut evitar fer comparacions amb les vetllades de passió que havia compartit amb en Just. Ell no se n’ha adonat o al menys no ha dit res quan m’he estovat i m’ha invait la malenconia. Al final s’ha salvat la nit i tots dos hem obtingut una dosi raonable de plaer. Encara que amb resultats ben diferents. Per a ell sembla que ha estat el començament d’alguna cosa, un polvo amb sentiment, una primera sortida alliberadora amb una noia maca a qui es podria arribar a estimar o això m’ha deixat entreveure. Per a mi ha estat un intercanvi de fluïts amable, sense pretensions de continuïtat i una constatació de que em serà molt difícil trobar un substitut per a en Just.

31 de desembre de 2005

De cop i volta tot ha deixat de tenir sentit. No sé si té a veure amb el canvi d’any. Però totes aquestes activitats que he tingut al marge de la meva vida oficial em semblen coses del passat i que no tinc desitjos de perpetuar. Pot ser la culpa és del Just o pot ser del Jaume o és culpa una mica de tots dos. D’ençà que he estat amb el Just ja no m’interessa el sexe per sexe, de cop he perdut la libido. I amb el Jaume em passaria hores i hores xerrant, però en cap moment m’ha encés el cor. Un cop em va encendre l’esguard, però era quan tot plegat era una promesa. Un cop passats els primers moments màgics, per poder sentir una dècima part del que sentia amb el Just el tindria que ensenyar cóm m’agrada ser tractada en la intimitat, doncs no té ni idea de com fer-lo. Amb aquestes disquisicions he arribat a la conclusió que ensenyar per ensenyar ho puc fer a casa. Tot plegat m’he trobat amb un senyor anhelant dels meus abraços i els meus petons que m’hi espera. El que més desitjo en aquest moment és enamorar-me d’ell i em pregunto si això ja no és un primer pas. Desig d’amor i amor no és el mateix? Amb el Just havíem parlat hores i hores del “coup de foudre”. I havíem arribat a la conclusió que això passa o no passa, però que no es pot inventar per molt que un ho desitgi. Encara em sento plena d’ell. Tinc la certesa que és passat i que mai tornarem a reviure velles primaveres. Amb el meu home s’ha anat generant una complicitat amb la que mai hagués somiat i vull tornar a treballar el nostre amor. No sé si em durarà sempre aquesta intenció, però ara per ara és el que em ve més de gust fer.

11 de gener de 2006

He tornat a fer-ho: m’he tornat a connectar al Messenger i he parlat amb alguns futuribles que tenia abandonats pel cable de fibra òptica. Avui havia de quedar amb el Miquel però ell mateix ha desfet la cita. M’ha dit en un missatge de mòbil que ja m’ho explicarà per mail. Pot ser li ha sortit un pla millor. Em sembla que s’ha desinflat. Abans d’ahir li vaig dir que en la foto que em va enviar em semblava vell i que de bones a primeres l’havia rebutjat per la foto. Diu que te 49 anys només però la foto no és gaire engrescadora. M’ha assegurat que és d’aquest estiu, però és que n’estic tipa de quedar amb cinquentons. És això el què m’espera d’aquí a uns anys? On està l’encant de l’home madur? Carns flonges i membres flàccids? Em sento una mica gerontofílica. Sí, saben xerrar molt i tots estan ben situats. Els hi surt la cultura pels porus de la pell. Però això no és el que jo busco. Busco alegria i un cos salat que balli al ritme del meu. Em ve a la memòria el Manel. Va estar tant decebedor que ni tan sols es va merèixer una entrada en aquest diari. Em va dir que tenia 55 anys. Mentida! En un moment de la mariscada que vam fer després del polvo se li va escapar que l’estan prejubilant perquè ha arribat als 58 i s’estan traient als mes grans de sobre. Un home encantador, un gerent d’una multinacional francesa. Em va recalcar molt que no buscava una relació de parella, suposo que perquè no em fes il•lusions, però no em va deixar obrir boca en tot el matí que vam estar junts. A part de ser un pedant horrorós per poc no em fa una relació dels seus estats de comptes. Em va explicar lo bó que havia estat amb una secretaria seva, embarassada, a qui li havia regalat una paga extra pel part a compte de dietes fictícies. També em va explicar que vivia en una casa enorme amb una piscina enorme i que anava a vendre per comprar-ne un piset de solter a Sitges (és vidu); que tenia una promoció de pisos fent-se i que anava a regalar un a cada fill; que tenia un palau medieval catalogat a Lleó,una casa a França, potser a la Provença? una casa a Punta Cana, etcètera, etcètera. Vaig pensar que per no voler conquistar-me de per vida s’estava prenent moltes molèsties explicant-me totes aquestes coses. De totes formes no hagués pogut passar ni un minut més amb aquell home que pudia a colònia barata i que em tenia l’estómac completament regirat. Sé que sóc molt despietada explicant això, però va resultar patètic veure’l dutxar-se al jacuzzi de l’hotelet de Gavà assegut perquè tenia por de relliscar i trencar-se el fèmur...
No sé perquè explicava tot això. Ni sé a on em portarà tot plegat. De gust, ja no m’està donant gaire, però suposo que apaivaga el tedi de la vida quotidiana. A casa, les relacions continuen sent bastant soses. Imagino que com les de totes les parelles que ja han perdut el desig pel camí. O això vull pensar. No sigui cas que em deprimeixi i em llenci pel balcó. Sovint penso que moltes consultes de psicoanalistes i psiquiatres estarien buides (i baixaria i tot la despesa farmacèutica) si les dones prenguessin la vida per les banyes i busquessin sortides alternatives al seu desencís. Abans era tot molt complicat i qualsevol sortida de mare suposaria un escàndol i un trencament social, sobre tot en els pobles petits. Però amb el miracle d’Internet tot és tan fàcil. Es una petita droga, que sempre hi és, és legal, deixa poques seqüel•les cerebrals i poques emprentes... si se sap fer servir és clar.
A la web de la pàgina de contactes d’AdultFriendFinder venen unes normes escrites de cóm s’ha de ser caut amb les cites a cegues entre internautes. Les he llegides i estic completament d’acord. Hi ha molt llop vestit de caputxeta navegant per les ones de la fibra òptica. Tot i això mai m’he dut cap ensurt. Pot ser he sigut prou cauta o simplement he tingut sort i no he topat amb cap psicòpata. Jo hi afegiria normes d’us general d’Internet. Em sembla que hi ha molta dependència del mitjà. Se n’ha escrit molt ja i són moltes les persones que s’enganxen al mitjà, però jo segueixo defensant la seva utilitat si es fa servir amb seny (cas que no és el meu). Hi ha molta soledat en aquesta societat nostra tan mercantilista i patriarcal. Si les dones fossin una mica més valentes, només una mica, faríem una societat més humana i sensible. Però la valentia i la humanitat em sembla que estan en contradicció i per això el món és dels homes encara. Però jo sento que el meu petit cosmos és meu i de ningú més. Sento que duc el control de la meva vida i si aquest pensament és vàlid per justificar la meva doble vida ja en tinc prou, per molt despietada, amoral, asocial i totes les “a” que pugui escriure davant de tots els adjectius que defineixen al nostre model de vida patriarcal imperant.

18 de gener de 2006

Avui vull parlar de sadomasoquisme. Dilluns vaig conèixer un noi francès. Ja feia un parell de mesos que xatejàvem dèsde la web d’AdultFriendFinder però no haviem tingut ocasió de concretar una cita. És més, des d’abans de Nadal que no savia res d’ell i pensava que ja havia perdut l’interés en mi. La setmana passada vam reemprendre el xat i vàrem posar fil a l’agulla. D’ell em va atreure un weblog que havia publicat a l’AdultFriendFinder o pot ser era a ALT, la comunitat sado de l’Adult. Allà explicava cóm s’excitava amb jocs de sumisió-dominació diferents als que jo havia conegut en la meva adolescència. El que em va sobtar era que s’allunyava dels patrons clàssics del bondage. Res de dolor per fuetades, res de misteri amb ulls embenats i res de roba de làtex o fetitxisme amb talons d’agulla o roba de dona. Era alguna cosa més refinada amb joguines d’electroestimulació de la que jo no tenia ni idea i que em va cridar l’atenció.
Vull escriure tot això ara que encara estàn els inicis frescos, ara que encara hi ha misteri, ara, en definitiva que crec que sóc lliure.
Hi ha molta gent que creu que en el xat es canvia de personalitat i que es menteix molt. Per a mi és ben bé a l’inrevés. Em dona una força que en el cara a cara hi perdo. Puc ser realment sincera, dir tot el que penso, ja que la distància i l’anonimat em permet no tenir cap por de la reacció de l’altre interlocutor internauta. I mitjançant com reacciona l’altre, amb les seves paraules i la seva manera d’expressar els seus sentiments provocats per mi, em faig una idea de si menteix o si es sincer amb mi. Fins ara puc assegurar que no m’he equivocat en les meves apreciacions i no he donat amb cap salvatge o depravat. Quan una persona no m’ha interessat pel que fos, senzillament li ho he dit, mirant de no ferir massa la seva sensibilitat, però tampoc m’he tallat gaire si he considerat que calia ser brusca. A mi, la web m’ha donat la possibilitat de mostrar-me sencera, vull dir, assertiva. Si és blanca una cosa és blanca, si és negra, és negra i no hi ha mitges tintes. Tal com sento i penso les coses les hi dic, agradin o no, cosa que a vegades m’ha fet sentir-me una mica despietada amb els homes. Pot ser perquè no hi estava acostumada a fer-ho. Estic aprenent a ser jo mateixa sense pretendre agradar continuament. He perdut la por a no agradar. Hi ha tanta gent connectada que penso que si no agrado a algú ja trobaré a qui agradaré. En el coneixement convencional primer m’hi fixava en algú que m’agradava i llavors ja l’havia cagat, perquè em transformava per tal d’intentar agradar a aquella persona. Em surtís bé o no la jugada, personalment l’havia cagat, perquè deixava de ser jo mateixa i el meu “jo” real es difuminava en la relació. Ja se que no hauria de ser així, però així ha estat. Ara és ben bé a l’inrevés, sóc jo qui marco les regles, si t’agrada bé i si no també, tu mateix. Aquest canvi em fa sentir forta. I aquest posat em serveix en les meves relacions fora de la web. Tan en les relacions personals com en les professionals. Mai com ara m’he sentit amb el control total de la meva vida. A casa sento que la meva vida no se m’escola dins la rutina trituradora d’una mestressa de casa i quan marujeo ho gaudeixo perquè sé que tinc una altre realitat que es complementa amb aquesta i que no m’anul•la. I a la feina i fora de casa en general el tenir un secret em fa sentir forta i valenta. Per què dic tot això? Perquè d’ençà que vaig estar amb el francès, el dilluns, visc en estat de xoc. Sento que el meu cos ja no em pertany. Avui estic una mica més tranquil•la. Però ahir semblava que el món s’havia acabat. I estic més tranquil•la perquè m’obligo a tranquil•litzar-me. No sé si el tornaré a veure, perquè no seria el primer cop que em donen carabasses després d’una cita. El mite que tenia que tot home es penja d’una dona que folla bé se’m va trencar amb l’alemany. Havíem tingut una relació fantàstica i mai més va trucar. Normalment amb els homes més grans que jo són ells els que volen tornar a quedar i jo qui he quedat desencantada i trenco les relacions, però amb els homes de la meva edat és un misteri. Veig que hi ha un salt qualitatiu entre els quaranta i els cinquanta. Sens cap gènere de dubtes l’home està en el seu millor punt als quaranta i no deu de ser un descobriment personal meu.
Estic tan trasbalsada que no puc escriure de la cita amb el francès. Em va dir que estava molt nerviosa quan vaig arribar a casa seva. I si ho estava! Vaig haver d’aturar-me a una benzinera amb una diarrea que m’escolava wàter avall! Però eren nervis infundats, va ser un home dolç, respectuós, educat, tendríssim i dels més habilidosos que m’he trobat darrerament. No duia cap expectativa, no volia fer-me il•lusions, però la realitat em va desbordar. Ara sols desitjo tornar-me a fondre en els seus braços. Que juguèssim al sado ara és pura anècdota. Està a anys llum del marit sàdic que em va iniciar fa vint anys en el bondage. Crec que em deixaria fer totes les perreríes del món per aquest francès perquè em va fer sentir com si estigués fent un solo amb un Stradivarius. Em tocava amb fermesa i dolçor a parts iguals i sortien del meu cos les més belles notes que havia sentit mai. Ara, sols desitjo que ell sentís tan plaer com jo i que desitgi posseïr-m’hi un altre cop. I de fet, ben mirat, ni tan sols vam follar. Però ja necessito que m’acaroni amb la seva veu, dolça, tendre, greu i pausada. Que em miri amb els seus ulls clars, que em besi llargament i que jugui amb mi perquè jo ja no desitjo una altre cosa en aquest món.

10 de febrer de 2006

Aquí estic un altre cop. Avorrint-me una mica. La gent no està per la labor o sóc jo que tot plegat ja no m’omple. L’altre dia vaig estar amb un nano de 22 anys. Molta força i molta fogositat però vaig sortir de casa seva amb una sensació de buidor que no em va agradar gens ni mica. Definitivament el sexe pel sexe m’ha deixat d’agradar. I d’això en te la culpa el Just. Per cert, aquesta setmana ens hem tornat a veure, després de quatre mesos i de pensar que ja ho tenia superat. I una merda! Em va tornar a treure de lloc totes les cèl•lules del meu cos. Desprès es van tornar a col•locar a lloc totes excepte les del cor, que segueixen capgirades. Es un perill, no em costaria gens tornar a penjar-me d’ell. I veig que segueix tenint les claus del meu cor. A tot això, el francès sense donar senyals de vida. L’hi vaig dir que tant tibar de la corda al final es trencaria i que deixaria de tenir interès en ell. I tant! Ja comença a ser un miratge el seu record, com un somni que hagués tingut després de llegir un altre cop El Clic. De fet em començo a sentir com la Claudia. Amb dues personalitats diferents. I m’he cansat de buscar homes que tinguin la capacitat de donar-li al mando, perquè no tots la hi tenen. Em conformaria ara mateix de viure de rendes. El Just segueix tenint la capacitat de fer-me tornar una fera salvatge i el francès també. Però seguir buscant homes així és molt cansat i m’hi tornat tan exigent...Haurem d’esperar noves trobades, a veure si al francès li entren ganes de gresca i amb el Just espaiar les cites per no tornar-m’hi a enganxar. Sovint em pregunto si hi ha dones que només busquen sexe per sexe o si és certa aquella cita que diu que els homes donen afecte per trobar sexe i que les dones donen sexe per trobar afecte. Dimecres quan estava esperant el Just sols somiava amb una abraçada tendre i llarga, tornar a fondre’m entre els seus braços, després va venir un llarg petó i la constatació de què es podia reprendre la relació allà on la varem deixar. Per què els homes m’entren pel cos? Però perquè no em conformo amb això? Perquè haig d’admirar un home per tenir ganes de sexe? Al fi i al cap tots tenen dits, llengües i membres dotats de capacitat orgàsmica, però amb això no en tinc prou. Necessito quelcom més. Habilitat per encendre el “clic”. I no és només una connexió orgànica,necessito que m’encenguin les neurones i ai, això ja és una altre història. Dec de tenir una connexió defectuosa a nivell del cervellet. Tinc un circuit mal dissenyat. Funciona en paral•lel la connexió clitoiroïdea amb la funció emocional i no sóc capaç de separar-les. A totes les dones les hi funciona igual? Però després no té feedback o camí de tornada. Perquè emocionalment només no funciona el comandament del “clic”. Per molt que m’estimi algú no salta el “clic”. I això és un rotlle que m’aboca a estar en recerca continua de l’home que sigui capaç d’accionar els dos nivells. Amb el perill que això comporta: la dependència emocional d’algú així. En fi, què hi farem. L’important de tot això és el nivell de coneixemt que tinc de mi mateixa i saber què comporten aquests esclavatges fisico-mental-emocionals. Alguna tara haig de tenir, no sóc perfecte i ho vaig assumint. Només esperar que els meus dos homes favorits vulguin arriscar-se a complaure una dona tan complicada.

19 de febrer de 2006

Dimecres passat vaig tenir una entrevista de feina. Hi vaig anar que em tremolava tot el cos. Talment com si anés a una primera cita amb un desconegut. Crec que va anar bé, però vaig sortir-ne molt excitada, em sortia l’adrenalina pels ulls i em sentia tocant el cel. D’un cop vaig entendre cóm se senten els homes quan diuen que el sexe el necessiten per treure’s la tensió de sobre. No m’hi sentia calenta, però tenia la necessitat de cavalcar una bona polla. No era la necessitat física de tenir un orgasme, era quelcom diferent, volia destrossar-me la vagina amb les embestides d’una fera salvatge. Ja se que sona bèstia, però m’hi sentia una deesa que necessités un deu per cavalcar pels cels del sexe. Sabia que era impossible trobar en aquells moments un mascle disponible però potser sols cridar-ho als quatre vents ja em faria calmar una mica. Així que vaig enviar un sms col•lectiu als meus estimats. Van ser cinc receptors del meu senyal: en Just, el francès, el Petit Empordanet, el pipiolo de 22 anys i el monitor d’esquí. Van contestar 4 de 5. No està gens malament. Aniré per ordre: En Just va guanyar el pot de la loteria i ens veierem al dia següent. El francès va ser qui no va contestar. Soposo que deu estar en una setmana orgiàstica amb la seva parella hostessa de vol en algun punt del Pacífic. El Petit Empordanet, a qui, el dia abans, Sant Valentí, li havia enviat un cor de segetes enamorades i no va respondre’m, em va enviar un “uau, uau, mmmmm” i res més, tal i com havia previst; de fet sols volia provocar-lo. El nen de 22 anys va trucar-me per quedar un altre dia. Tal punt li vaig enviar el missatge ja m’havia penedit i de fet vaig estar un parell de díes treient-me’l de sobre i, finalment el monitor d’esquí marxava a esquiar tota la setmana, però també va tenir el detall de contestar-me l’sms amb un “mmmmmmm”.
Així que vaig quedar amb en Just pel dia següent, tot i que sortia de guàrdia. De fet quedava la cita supeditada a què fos tranquil•la i jo pogués dormir una mica. Només van ser dues hores de son, però vaig sortir de la guàrdia espavilada i amb ganes de gresca i, sobretot, amb la certesa de que m’ho passaria bé. En Just em va dir que s’apuntava a una cita amb benes i cordes, potser engrescat per tot el que jo li havia explicat a prop del francès i vaig posar a la bossa mocadors que farien l’efecte.
Vaig baixar a Barcelona amb les ganes que una hi va quan fa temps que no ha vist un amic, però sense desig ni els cargolins a la panxa de temps enrera quan anava a veure el meu enamorat, així que no sabia ben bé qué m’hi anava a trobar.
Va ser molt estrany tot plegat. Alguna cosa havíem perdut pel camí. Pot ser la intensitat del sexe entre dos enamorats. També és cert que duïem a sobre una motxilla carregada d’expectatives i en certa manera havíem de fer neteja i tornar a començar. No van haver-hi orgasmes galàctics ni tàntrics, però quan ens vam relaxar vam obtenir unes dosis de plaer més que raonables i una sessió de petons que em van fer arribar fins el cel. Per la cara que fèiem tots dos es diria que encara hi havia molt amor en aquell moment, però ningú va gosar posar nom als sentiments. El que sí que puc dir amb paraules és que no hi havia angoixa. L’angoixa de l’enamorat que sap que té unes poques hores per condensar el seu amor i que pateix les absències. Sé, però que encara estimo el Just, però d’una altre manera, més lliure, més agraïda, sense plans de futur, però alhora el sé al meu costat i aquest sentiment és infinit, duri el que duri aquest sentiment.

28-02-2006

He conegut un altre noi. Ha funcionat bé. Vaja, molt bé. Però estic sorpresa de la meva reacció, doncs pel bé que ha anat no estic donant salts d'alegria. De fet estic una mica desil.lusionada, no d'ell, que és un cel, sino de mi mateixa. Crec que l'estela d'en Just em persegueix. Ja no m'emociona res, m'estic refredant. Potser la culpa també la tingui una mica el francés, que segueix sense donar senyals de vida, tan que em va agradar. I és que ja no l'espero, i si truqués ja no sé si hi aniria. I estic fent conquestes noves. La setmana passada vaig tornar a jeure amb en Just. Va ser molt bonic, però no vam tirar cohets. Crec que he deixat de desitjar-lo. Una baixada de la líbido? No ho sé. Estic sortint a contacte per setmana. Això em comença a preocupar. Segueixo tenint ganes de coneixer homes nous, però crec que ara estic més interessada en cites fresques que en perpetuar relacions. També és cert que tinc molta feina i un tema entre mans que em te els nervis destrossats i soposo que això també ajuda. Un possible canvi d'horari que em treurà llibertat d'acció i per això estic actualitzant l'agenda amb gent nova, per tal de tenir amics a qui acudir quan pugui. Qué busco? Em faig sovint aquesta pregunta, i l'únic que trec en clar és que tinc necessitat de vibrar. O sigui, molts orgasmes. M'estic acostomant malament. Perquè els hi tinc. Hi tinc moltes dosis de tendresa i de complicitat. Però no sé, alguna cosa no quadra en tot això. Soposo que tinc un empatx vulgar i corrent. I no m'acaba d'agradar tenir tanta dependència dels homes nous. Anava buscant tenir uns pocs amics fixos amb qui tenir bon rotlle i grans vetllades i ho estic aconseguint. Hauria d'estar contenta, oi? Potser és que no em vull tornar a enganxar com ho estava d'en Just, o potser la meva capacitat de sorpresa (alias enamorament) s'ha esgotat. Per fi! Per fi??? Haig de rumiar aquest punt.

13 d’abril de 2006

Fa una eternitat que he deixat de ser usuària de la pàgina dels contactes. A veure, que compto… la darrera entrada d’aquest diari és del 28 de febrer. Més d’un mes. Després llegiré el que hi he escrit. He perdut l’interés i no sé qui o qué hi té la culpa. Si el desencís del sexe pel sexe, un canvi d’horaris laborals, una feina estressant, la criança dels cadells o qué. També pot ser una astènia primaveral, però no ho crec. O un canvi hormonal. O que he crescut, una nova estirada emocional i ara per ara això ja no m’interessa.

Entre mig he tornat a veure en Just. I he conegut un altre noi. I estic en converses amb d’altres homes, i un d’ells m’interessa força, però no sé per a qué. L’altre dia li deia a en Just que me’l segueixo estimant, no com abans, sense patiment. No tinc plans de futur amb ell ni amb ningú. Tot el meu futur és del meu fill, que em té bojament enamorada. El meu cor ara per ara no pertany a ningú, a banda del nen i sento melangia dels cargolins que sentia quan anava a veure a en Just. Però em sento més tranquila i més serena. Quan quedo per fer sexe amb ell és com si anés a veure a una vella amiga per pendre un café i posar-nos al dia de la nostra vida i trobo que no passa el temps per a nosaltres i presenteixo que hi serà sempre en la meva vida, sigui quina sigui la nostra forma de comunicar-nos ara o desprès.
Crec, que finalment he conegut el sexe per diversió, sense vinculacions sentimentals i/o emocionals, com si fos un hobby. O sigui que crec que puc viure perfectament si no tinc una vida sexual activa. Soposo que ho sento així perquè se que podré tirar d’en Just quan trobi a faltar les meves dosis de plaer. Just em va demanar quan vaig tallar a l’octubre que no em tanqués a casa i que ara que tancava una porta em dediqués a obrir-ne’n. Ho he fet, prometo que ho he fet i aquest diari en dona fé. I no he trobat ningú per substituir-lo. He conegut gent divertida, amable; gent que m’ha fet l’amor molt bé i fins i tot he fet contactes de feina. A vegades crec que he fet una mena d’agermanament com si fos una rosacreu. Però ningú m’ha omplert com ell. Així que llenço la tovallola. Sense recança. Sense amargor. Em sento feliç. El proper 9 de maig desactivaré la pàgina de contactes. El Fanalet s’apagarà. No definitivament, espero. Serà una desconnexió de la xarxa per no gastar energia, no només electrica, sinó emocional. Tinc necessitat d’introspecció. De tancar-me en la meva closca i gaudir del meu jardí privat. Amb uns pocs convidats. Potser t’hi convidaré. Un petó llarg i tendre. Fanalet.

flysurfrobert 48M
18 posts
4/22/2006 11:03 am

No sé exactament a què et dediques, però si puc dir
que el que penses i el que fas ho descrius amb una naturalitat
i sentiment que no pot deixar de llegir-ho.
Gràcies per explicar-nos el que has viscut i molts ja ens hagués
agradat viure-ho. Amb tú es clar. Felicitats.


flysurfrobert 48M
18 posts
4/23/2006 11:00 am

NO ET DESCONNECTIS !!!!!


flysurfrobert 48M
18 posts
4/27/2006 1:59 pm

Are you unplugged ?


dospilas 61M

6/4/2006 3:14 am

Amiga Fanalet,

No me he podido resistir a terminar de leer tu relato, ¡Qué sorpresa!
solamente me quedaba la conclusión. No cierres el chiringuito y sigue escribiendo que yo te visitaré. Las visitas a tu blog llegarán.

¡Qué pena¡ Ahora me tienes intrigado. Sigue escribiendo por favor lo tuyo es muy interesante.

Sin más por el momento, recibe un fuerte beso. Hasta la próxima guapísima de cuerpo y alma,

Dospilas.


flysurfrobert 48M
18 posts
6/11/2006 8:59 am

jo també he estat desconnectat un temps, però ara que m'he adonat vull recuperar el temps. Per cert hi ha una forma de posar-nos en contacte, sense anar fent "guiños"?
Espero notícies calentes, hot news !!!


flysurfrobert 48M
18 posts
6/11/2006 9:04 am

Porto els llumins per encendre't el fanalet, quan l'encenem ?
Perque no m'envies un e-mail ?
Petons encesosss


Become a member to create a blog